dijous, 23 d’abril del 2009

Per Sant Jordi una rosa... molt personal



Si l’has vista i t’ha agradat,
cull la rosa.
Malgrat no s’hagi badat,
cull la rosa.
No la deixis refiat
de trobar-la.
Ves que no l’hagin tallada,
o jegui ja, desfullada,
al cercar-la.

Maria-Rosa Wennberg

dimarts, 21 d’abril del 2009

Exposició al Caixaforum



Aquesta tarda he anat amb un grup del Centre d'Estudis Sinibald de Mas a veure una exposició a Tarragona. És una visió molt particular sobre l'evolució dels animals. És ben bé l'evolució explicada amb els peus. (però ben explicada, eh?)

L'exposició consta d'una vintena de fotografies d'Ingo Arndt de la planta de l'extremitat posterior de diversos animals. Es pot observar la gran varietat de formes, que va relacionada amb la funció específica de la locomoció de l'animal.

És molt interessant la comparació que es pot fer dels diferents grups de vertebrat, però no li trobo tant de sentit que també hi hagi les potes dels artròpodes, els tentacles del pop o els peus ambulaclals de l'estrella de mar.

Les fotografies són espectaculars. Sobre un fons negre es mostren les plantes dels 25 animals a tot color i en gran format, on es poden apreciar tots els detalls. Val la pena fer la visita guiada.

dissabte, 11 d’abril del 2009

Quina monada!


Us en recordeu de les mones de rotllo? Abans als forns pastaven el pa, i per Pasqua feien mones de pasta adobada. Com que avui havia de ploure a bots i barrals i tenim alguns fillols i filloles per complaure ens hem dedicat a fer mones. De bon matí, tres de les germanes (encara en tinc més) hem muntat l'obrador, seguint les instruccions del llibre "Coques i corassons i altres llepolies de la Ribera d'Ebre i la Terra Alta" de Cossetània Edicions.

La recepta que nosaltres hem fet no és la que al llibre surt com a Mona, sinó la que les autores anomenen Bollos i que a altres llocs en diuen Pandurmiendos, nom que trobem estupendu.

Fem un volcà amb un quilo de farina de força, tres ous, dues tasses de sucre, una tassa d'oli, dues tasses de llet, cent grams de llevat de forner, un bon grapat de matafaluga i celiandre, la ratlladura d'una llimona i mitja culleradeta de sal. A mesura que ho anem pastant ens demanarà més farina (fins a mig quilo més). Ho deixem reposar un parell d'hores. Amb aquestes quantitats surten sis mones d'una bona mida. Fem les peces i les deixem reposar una hora més.

Hem fet massapà i n'hem farcit la meitat. També les podíem haver farcit de cabell d'àngel. Al moment d'enfornar les hem pintades amb oli i espolsades amb sucre. Amb el forn ben fort triguen un quart d'hora (oju, no es cremin del cul!).

Com que un dels fillols és celíac, li hem fet una variant: la mateixa recepta canviant la farina de força per farina de blat de moro i d'arròs a parts iguals. El llevat també ha de ser apte per a celíacs. No ha quedat ben bé igual, però farà el fet.

També hem volgut provar de fer la recepta que el llibre dóna com a Mona, i que s'assembla més a les mones de pastisseria. La nostra és amb xocolata!

A la foto en nota que són artesanes (no n'hi ha dues d'iguals) però no en podeu apreciar l'olor.

diumenge, 5 d’abril del 2009

Sobre la vida i la mort


M'interessa la mort perquè m'interessa la vida. Al cap i a la fi la mort és el final de la vida i l'una i l'altra van inevitablement juntes, complementàries, necessàries...

De com seria un món sense mort ja ho ha respost en José Saramago en una novela. La veritat és que no seria cap bona idea. Els éssers vius, i nosaltres entre ells, neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Si no hem de morir no ens podem reproduir, perquè l'espai i els recursos són limitats. Mica en mica la població envelleix i es torna més dependent. És evident que la mort és necessària per renovar la població.

Però a mi no em preocupa la mort en general, ni tan sols la meva mort, sinó les situacions en les que es produeix (o no). Trobo preocupant arribar al final de la vida amb les facultats molt minvades, donant molta feina als que tens al voltant i veure que la mort no acaba de venir. Hi ha persones en aquesta situació que demanen la mort i els metges no els hi poden donar per qüestions legals. Fins a quin punt cadascú de nosaltres no hauria de poder decidir sobre la pròpia vida i la pròpia mort?

Mentres tenim la vida, la nostra vida, sota el nostre control és igual l'edat i l'estat d'envelliment. Mentres tenim coses a fer en aquest món, persones per estimar, llocs per visitar, il·lusions per acomplir... només ens ha de preocupar que la mort no arribi abans d'hora i ens quedem a mig fer. Només tenim una oportunitat de viure i val la pena aprofitar-la.

Tot plegat és un tema que em preocupa i no el sé expressar en paraules. Potser més valen les del poeta:

perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.


Es veu que la Pasqua i la primavera em conviden a la reflexió sobre la vida i la mort.
Bones vacances de Setmana Santa i Bona Pasqua!