La foto parla per sí sola. És com si hagués caigut una gran pedra sobre la capçada d'aquests arbres i el tronc no hagués aguantat el pes. Però en realitat l'únic pes que han hagut de suportar és el pes dels anys.
Aquests pins en concret els coneixia molt bé. Quan era petita veníem molts dissabtes amb la família. La mare i la canalla jugàvem a la platja del Canyadell tot el dia, el pare venia en acabar de treballar i dinàvem de picnic sota els pins, després anàvem a fer musclos o el pare pescava amb canya des del Rellotge o la Bramadora.
Amb la urbanització d'aquesta zona i, sobretot, quan van obrir el carrer, ja van desaparèixer altres pins que acompanyaven a aquests. Ara ja en queden dos menys!
1 comentari:
Aquestes coses em fan molta ràbia, no només pels records si no també per que demostren la manca d'atenció que tenen espais i entorns del nostre voltant. És que no era previsible que aquests pins caiguessin vençuts? Em fa que no cal dedica-li gaire pensament per veure que moltes vegades aquestes coses es podrien evitar, simplement parant atenció.
Publica un comentari a l'entrada