Realitat virtual

Aquesta emblemàtica obra de René Magritte és una al·legoria de la relació que establim moltes vegades amb el món virtual d'internet: les xarxes socials, els jocs d'ordinador, ... Moltes vegades en tenim prou amb un viatge virtual a través del ciberespai a un lloc que voldríem conèixer. De vegades ens conformem amb un contacte a través del facebook en comptes de trobar-nos amb els amics. És una llàstima que aquest espai virtual ens faci perdre l'espai real! Perquè això no és una pipa!

Per cert, què fa un madridista després de guanyar copa, lliga i champions?

Evidentment, tanca la play-station.

La veritable història de l'Arc de Sant Martí

Sempre m'havien explicat, i jo m'havia cregut, que l'arc de Sant Martí era un fenomen òptic de refracció de la llum. Que els diferents colors són els diferents tipus de radiacions electromagnètiques de diferent longitud d'ona que formen la llum blanca i que el nostre ull ho identifica com a colors diferents.

Fins i tot, la professora de cultura clàssica em va explicar una vegada que l'arc de Sant Martí és el camí que Iris (la missatgera de les bones notícies) utilitza per anar a trobar als déus de l'Olimp.

L'altre dia, buscant una altra cosa per internet, em vaig trobar amb una historieta la mar de bonica sobre l'arc de Sant Martí. Joan Moreira Ramos, en el llibre "Del folklore tortosí", recull la següent història i ara no en tinc cap dubte: aquesta és la veritable història d'aquest meteor.

Quan els homes fan bondat a la terra, al cel estan de festa, i els que més xalen són els angelets. Dancen, salten, corren i de vegades es tiren flors. Amb fones fetes de fil d'or es tiren clavells, roses, lliris blaus, ginesta, conillets i flors de tots colors, posant-se uns a una banda del sol i els altres a l'altra. Però un dia es van engrescar massa i es tiraven taronges, trencant un o dos estels.

Empipat Nostre Senyor, i perquè no tornés a passar, va cridar a Sant Martí, que havia sigut soldat, el va fer pujar a cavall i el va enviar a senyalar fins on els angelets tenien permís per tirar flors. Quan Sant Martí arriba al lloc, es treu l'espasa i amb la punta marca una gran rodona i els va dir "d'aquí no es passa!"

El camí que fan les flors és la ratlla de Sant Martí. Si els angelets tiren flors al matí, com que estan plenes de rosada, plou; i si les tiren a la tarda, com que estan eixutes, no.

Neteja submarina

El dissabte 7 de novembre vam dur a terme la quarta edició de la neteja submarina del litoral torrenc. Dissabte al matí ens vam aplegar una vintena de submarinistes amb quatre barques i ens vam llançar a la mar, en el sentit més literal. L'aigua estava força freda, en comparació amb la setmana passada, però en qüestió de moments ja estavem millor dins l'aigua que a fora.

Enguany hem netejat la part submarina del Roquer dels Munts i hem tingut poca feina perquè no hi havia gaire runa. Cada any, dels quatre, s'ha netejat una part diferent del litoral de la Torre. El 2006 es va netejar l'Antina des de davant de l'estació fins a Baix a Mar; el 2007 va fer mala mar i vam anar per terra a netejar el Roquer des del Réc de Sant Joan al Canyadell; el 2008, l'Antina, les Roquetes i la Barra de Tres des del Bloc fins el Club Marítim; i enguany la part submergida del Roquer.

La neteja submarina l'organitza la policia local i la regidoria d'esports. De fet, és el Jesús Molné qui va al capdavant i es cuida de coordinar els bussejadors, cossos de seguretat, brigada de neteja per reciclar el que es reculli, periodistes... i tothom que faci falta. La Patrícia, des de la regidoria d'esports, s'ocupa de la logística dels cartells, esmorzar, documentació,... i diplomes de participació. Entre tots dos fan un bon treball en equip. Moltes felicitats per la feina ben feta i moltes gràcies als submarinistes i barquers que han participat. L'any vinent hi tornarem, i espero que sigui a l'estiu perquè l'aigua no està tant freda i com que hi ha més gent a la platja tot plegat té més ressò.

Tabús i eufemismes

Resulta que hi ha coses que no es poden dir pel seu nom, perquè fa lleig, perquè és una grolleria o perquè creen alarma social.
Tots sabem que si tens calfreds, febre, mal de cap, dolors articulars, tos i mocs és molt probable que sigui grip. Però no patiu, que si aneu al metge us dirà que teniu una viriasi o un procés viral, que feu repòs i que és qüestió d'una setmana o vuit dies.

Aquests dies que ha començat a canviar el temps moltes criatures han caigut malaltes amb refredats, mals de coll i processos virals. Les aules de les escoles estan en quadre, però ningú reconeix que hi hagi casos de grip, i molt menys de grip A. És clar, com que no s'analiza!
Comentaven unes mares a la porta d'un col·legi que a Sanitat de Tarragona reconeixen que el 36% dels casos de grip són del tipus A (o grip nova), però que només fan anàlisis aleatòries dels malalts i que es tracta d'una estimació aproximada. Els pediatres tenen més interès en veure les criatures al final del procés per comprovar que no hi ha complicacions, que no pas quan comencen a tenir febre.
En fi, si aquesta grip és tan poc virulenta com sembla i hem d'acabar tenint-la tothom (encara que sigui sota un eufemisme) potser algú s'ha passat creant una alarma injustificada.
A veure si serà veritat que es tracta de distreure l'atenció de temes econòmics?

El biòtop submarí de la Torre

Avui s'ha fet la presentació de l'estudi per a la creació d'un biòtop submarí davant la platja de Torredembarra. El projecte de biòtop presenta alguns aspectes innovadors molt interessants.

Per començar, el material que el formarà serà roca calcària calcítica en forma de lumaquel·la, que és una roca calcària molt pura, amb el 98% de carbonat càlcic i nombroses restes de petxines, que ja estaven a sota el mar fa uns 25 milions d'anys. Aquesta roca és relativament porosa i permet l'establiment d'una comunitat bacteriana que facilita la colonització per algues, però prou compacta com per aguantar la pressió dels 30 metres d'aigua sense deformar-se.

Un altre aspecte novedós és que tindrà forma de muntanya. L'obra consistirà en amuntegar blocs de roca d'un metre cúbic cada un fins a formar una muntanya d'uns 80 metres d'ample a la base i uns 15 metres d'alçada sobre el fons de sorra i fang a uns 30 metres de fondària. Donada la mida grossa dels blocs de roca, cal esperar que hi quedaran nombrosos forats que podran servir de refugi dels animals.

A la presentació d'avui s'ha donat a conèixer el resultat d'un any d'estudis del lloc on s'ha d'ubicar aquesta estructura, que és a una milla de terra davant de Clarà, aproximadament. La memòria tècnica és molt més extensa que les exigències legals d'avaluació d'impacte ambiental, i aporten dades científiques sobre corrents, dinàmica de sediments i dispersió de contaminants d'una zona poc estudiada. Només per això ja val la pena l'esforç realitzat fins ara!

Per fer la presentació s'ha fletat un catamarà amb totes les "patums" a bord: alcalde, regidors de la Torre, Creixell i Altafulla, representants del Departament d'agricultura i pesca, representants de costes, capitania del port, confraria de pescadors, patronat de turisme, patrocinadors particulars... i segur que me'n deixo alguns! I a més un núvol de periodistes.

Desitjo de veritat que aquest projecte arribi a bon port. Serà una ocasió magnífica per estudiar l'establiment de les comunitats biològiques en un ambient "natural" i segur que dóna un impuls a un tipus de turisme submarinista que ara no tenim.

Seguiment dels eriçons 2009

En la campanya de seguiment de la posidònia també fem el seguiment dels eriçons de mar comuns, perquè es tracta d'una altra espècie bioindicadora de l'estat de salut d'un ecosistema. Els eriçons de mar comuns (Paracentrotus lividus) són uns equinoderms que toleren petites quantitats de contaminació per matèria orgànica a l'aigua.

S'alimenten d'algues, fulles de posidònia i petits animalons que hi viuen. Principalment els trobem entre les escletxes de les roques de poca fondària (les Roquetes i l'Antina), però també poden viure entre els brots de posidònia al mig de la praderia.

El nombre d'eriçons de mar dins la praderia presenta fortes oscil·lacions d'un any a l'altre. Sembla que aquests animals prefereixen la zona de la Barra de Tres (A1, B1 i C1) que les praderies mitjanes sobre la sorra (A2, B2 i C2). Potser el motiu és que alternen ecosistemes de praderia amb ecosistemes d'algues fotòfiles. A més fondària (Barra del Brut, 16 metres de fondària) són inexistents i en canvi trobem l'eriçó violeta (Sphaerechinus granularis).

Aquest any 2009 hem trobat significativament menys eriçons que l'any passat a totes les zones, excepte davant de Clarà (zona B1) on s'han recuperat els valors de l'any 2006 després de dos anys molt pobres.

Enguany també hem comptat els eriçons de les Roquetes entre Cal Bofill i el Pes. La densitat mitjana obtinguda és de 0'4 eriçons per metre quadrat, força menor que els valors dins la praderia. És significatiu que la densitat augmenta on la roca és més ampla i per tant hi poden haver més escletxes. També és significatiu que en els primers 50 metres des de Cal Bofill no hi hagi ni un eriçó, malgrat a la roca hi hagi escletxes. L'explicació l'hem de buscar en l'activitat depredadora humana, ja que mentres nosaltres comptavem eriçons (era el mes d'agost) vam trobar dos grups de gent que n'havien recol·lectat unes bosses per al consum propi.

Vull recordar que aquesta espècie està regulada i el marisqueig d'eriçons només es pot fer durant l'hivern i fins el mes de març ja que a l'estiu és època de cria i no es poden pescar.

Campanya de seguiment de la posidònia 2009

Aquest estiu del 2009, i ja en fa set, he fet el seguiment de l'estat de les praderies de posidònia de la platja de la Torre.

La posidònia (Posidonia oceanica) és molt important tant pel seu paper com a lloc de cria de molts animals marins, com a clarificadora de l'aigua, com esmorteïdora del poder erosiu de les onades... per això es considera que és un bioindicador de l'estat del fons marí.

El seguiment es fa en 5 punts a l'atzar de cada una de les 7 zones preestablertes, que cada any són les mateixes. Els paràmetres que es mesuren són la densitat dels brots de posidònia (en nombre de plantes per metre quadrat), el percentatge de cobertura del fons (tenint en compte que les fulles recobreixen uns 10 cm de diàmetre al voltant del peu), el nombre d'eriçons per metre quadrat dins la praderia i el nombre de caralls de Jan per metre quadrat dins la praderia. De totes aquestes variables estudiades la més m'interessa és la densitat de brots a cada zona.

En general la densitat de fulles és menor a més fondària (zona C3) , però aquesta és una característica que es produeix sempre, ja que a menys fondària (zones A1 i B1) hi arriba més llum i la planta pot fer la fotosíntesi amb més facilitat. Per altra banda, les zones a prop de Creixell (C1, C2 i C3) estan més a prop de l'emissari de la depuradora i això dificulta el creixement de la posidònia i està més esclarissada. Les zones més denses (B1 i B2) corresponen a la part de la platja davant de Clarà, on no hi ha tanta concurrència de banyistes. Finalment, davant les cases de Baix a Mar hi trobem posidònies amb una situació intermèdia.

Quan comparem els resultats d'enguany amb els de l'any passat podem veure que els valors obtinguts no són tan bons, sembla que hi ha hagut un empitjorament de la praderia a totes les zones respecte de l'any 2008. I aquestes diferències són significatives estadísticament. Això fa pensar que últimament ha empitjorat la qualitat del fons marí i el mar s'ha ressentit de l'activitat humana, per exemple amb les emissions de la depuradora.

Si fem la comparació amb les dades de 2003 (les primeres de la sèrie), trobem que les diferències són insignificants en la majoria de zones, excepte les B2 i C2 que actualment estan millor que fa set anys.

El sostre del Tarragonès

Un any més, els amics d'ERC de la Pobla de Montornès han organitzat una caminada fins el Pic de la Mola per penjar l'estelada.

El Pic de la Mola, amb 318 metres d'alçada és el sostre del Tarragonès i fa partió entre els termes de Creixell, Bonastre i la Pobla de Montornès.
Sortint de la Pobla, hem seguit el GR-92 fins a prop del Mas de Mercadé i l'hem deixat per atravessar la urbanització del Castell de Montornès. A la dreta de la urbanització hem agafat un camí força esborrat que segueix la carena que pràcticament fa la partió de terme entre Creixell i la Pobla. Quan arribes dalt, trobes el camí que ve de Mas Gibert i has de seguir a l'esquerra. Segueix pujant, i aviat trobes una pedra molt grossa que és la fita de la partió de termes. Just abans d'arribar al cim, el camí passa molt a la vora del penya-segat i tens unes vistes magnífiques del Baix Penedès, cap a llevant, i del Tarragonès, cap a garbí.

Avui ha fet un dia radiant amb molt bona visibilitat i hem pogut gaudir d'una lliçó de geografia en directe. Es veien les muntanyes del Montsià, Cap de Salou, Serra de Llaberia, Mola de Colldejou, La Mussara, Miramar, Montmell ..., els pobles de La Torre, Altafulla, Tarragona, la Riera, el Catllar, Bràfim, Rodonyà, Roda, Creixell... i les masies de més aprop.
Hem tornat pel mas de la Trunyella i la urbanització del Castell de Montornès.

Vermut literari

Els del Centre d'Estudis Sinibald de Mas s'han empescat una nova manera de promoure la literatura i els autors locals. En diuen Patrimoni literari i consisteix en fer lectures de textos d'autors locals en el mateix lloc que descriuen o que situen la seva obra.

El primer va ser el Josep Gual, que ens va portar pel Roquer dels Munts i vam repassar els noms de les roques, des del Racó de l'Art fins la platja del Canyadell. També vam aprofitar per llegir un poema de Mossèn Joaquim Boronat sobre el Cap Gros i un fragment de la Geografia de les veus del David Nel·lo que parla dels Munts. Era el mes de juny i feia bo de fer un capbussó en arribar al final del trajecte.


En aquesta ocasió serà la Maria Rosa Riambau qui ens porti literàriament dels Muntanyans a Turquia, passant per un món interior molt particular. Com que els llocs on se situa la seva obra són molt variats, ens quedarem a Cal Coca a fer un vermut. Els textos més coneguts de la Maria Rosa són els Itineraris que va publicar a la revista La Sínia al llarg dels 50 números de la primera època. Però també té cròniques de viatges, petits contes i poesies.



Des del Centre d'Estudis s'ha fet una selecció i s'ha recollit en un petit llibret sota el títol Maria Rosa Riambau: Retalls d'una vida i que llegirem el diumenge 4 d'octubre a les 12 del migdia a la plaça de les Monges, davant de Cal Coca. Hi haurà vermut, pel mòdic preu de 5 euros.

Diada Nacional de Catalunya

L'estelada del Bloc (alies Alfa-omega)

Teatre per la Festa Major

El Grup d'Aficionats a l'Art ha estrenat obra per la Festa Major!

Dissabte 29 es va estrenar l'obra "Mareig" de Jordi Sánchez a la sala del Casal de Torredembarra, dins els actes de la Festa Major de Santa Rosalia.

En aquesta ocasió, l'elenc de la Torre, sota la direcció de Carles Marquès, ens ofereix aquesta "òpera prima" del conegut actor i guionista de "Plats Bruts". L'obra és un embolic de relacions entre uns personatges de procedència diversa que coincideixen en un vaixell de vacances a Mallorca. El ritme del guió exigeix molta concentració dels actors i actrius, sobretot del Joan Maria Vidal i del Martí Martí, que han de doblar personatges.

A l'estrena de dissabte es van exhaurir les localitats i al Casal no hi cabia ningú més. Els qui volgueu veure l'espectacle podeu triar entre divendres 4 de setembre a les 11 de la nit i diumenge 6 a dos quarts de vuit del vespre.

Les llàgrimes de Sant Llorenç

Cada any, entre mig juliol i mig agost, l'òrbita de la Terra travessa el rastre deixat per la cua d'un cometa, que és una zona on hi ha molta pols còsmica. A causa de la força de la gravetat terrestre, alguns fragments rocosos es precipiten sobre el planeta i es posen incandescents en entrar a l'atmosfera, convertint-se en meteorits. Com que són de mida petita cremen completament mentre són a l'atmosfera i només deixen un rastre de llum en forma d'estrella fugaç.

Aquest fenomen rep el nom popular de pluja d'estrelles o les llàgrimes de Sant Llorenç, perquè la festivitat del Sant s'escau el dia 10 d'agost, i al voltant d'aquesta data és quan el fenomen és més acusat.

Enguany està anunciat pels dies 11 i 12, i no es preveu que sigui tan vistós com altres vegades, ja que la lluna està en fase minvant però encara fa molta llum i només es podran veure els meteorits més grossos.

Això si no hi ha núvols!

Pins per al record

Aquesta setmana passada no ha fet massa vent, però n'ha fet prou com per trencar dos pins enormes del Roquer.

La foto parla per sí sola. És com si hagués caigut una gran pedra sobre la capçada d'aquests arbres i el tronc no hagués aguantat el pes. Però en realitat l'únic pes que han hagut de suportar és el pes dels anys.



Aquests pins en concret els coneixia molt bé. Quan era petita veníem molts dissabtes amb la família. La mare i la canalla jugàvem a la platja del Canyadell tot el dia, el pare venia en acabar de treballar i dinàvem de picnic sota els pins, després anàvem a fer musclos o el pare pescava amb canya des del Rellotge o la Bramadora.

Amb la urbanització d'aquesta zona i, sobretot, quan van obrir el carrer, ja van desaparèixer altres pins que acompanyaven a aquests. Ara ja en queden dos menys!

El manteniment dels camins

Alguns anys, quan plou a la primavera, les branques dels esbarzers, els fonolls i altres les plantes de la vora del camí, mica en mica envaeixen el lloc de pas i els camins es desdibuixen i acaben per desaparèixer. Els senders i els camins de carro normalment es mantenen nets de passar-hi. En aquest sentit, els excursionistes a peu, a cavall o en bicicleta tenen un paper importantíssim (les motos, els quads i altres vehicles de motor solen erosionar el sòl i encara és pitjor).

Hi ha alguns camins, però, que queden abandonats a trams. Potser perquè les obres d'una carretera l'han tallat i ja no porten a cap banda, potser perquè hi ha una pista més ampla a prop que va al mateix lloc... La qüestió és que comences a seguir-ne un i en sec et trobes sense camí i enmig del no-res.

A la xarxa de senders GR (i també els PR) hi ha persones encarregades del manteniment del camí. Normalment cada grup excursionista local es cuida de mantenir un o diversos camins. Ells són els encarregats de resseguir les marques de pintura que ens diuen la direcció correcta, també es cuiden de tallar les branques, apartar els troncs o les pedres grosses que han caigut al mig, fins i tot n'hi ha que refan els marges de les vores.

El GR-92 al seu pas pel Baix Gaià, com a mínim per La Pobla de Montornès, Torredembarra i Altafulla, està sota la tutela del grup excursionista de Puigpelat. Recentment han fet una labor de manteniment i des d'aquí vull agrair públicament aquesta feina anònima, però molt valorada per qui camina.

Els camins rurals són alguna cosa més que enllaços entre els pobles; en sí mateixos tenen tot el valor de les històries dels llocs i les persones que els transiten. Segur que val la pena conservar-los!

GR-11

Als qui ens agrada caminar esperem les vacances per fer llargues travesses de diversos dies. I per no perdre's el millor és seguir un camí ben senyalitzat. Alguns camins són temàtics com la Ruta del Císter, que ens descobreix els monestirs cistercencs de la Catalunya Nova; altres posen l'accent en el punt d'arribada com el Camí de Santiago; i d'altres senzillament ens van descobrint les belleses al nostre pas. Els GR (senders de gran recorregut) són camins d'aquest últim grup, no tenen res d'espectacular però ens mostren el millor dels llocs per on passen, ja sigui un castell, una font, un arbre centenari o una estructura geològica particular.

La senyalització dels GR sempre és una marca de pintura blanca i vermella a la vora del camí, ja sigui sobre una pedra o un arbre, i quan es creua amb altres camins també hi pot haver un pal indicador. Hi ha una xarxa de senders GR que recorre tot Europa unint pobles i nacions.

De tots els GR que tenim aprop n'hi ha un que em sedueix especialment, és el GR-11 o sender del Pirineu. Aquest camí transcorre del Mediterrani a l'Atlàntic seguint els Pirineus pel vessant sud, tot passant per Euskadi, Navarra, Aragó, Andorra i Catalunya. Uns 500 km de camí senyalitzat per passar pels llocs més emblemàtics del Pirineu, des del Cap d'Híger a Irún al Cap de Creus a Cadaqués.

D'aquest sender ja n'havia recorregut diversos trams abans, però sempre de la part del mig: Vall d'Aran, Andorra, Ripollès, Pallars, Aragó... però, com és l'inici? quina és la primera (o l'última) senyal del camí? Doncs aquestes vacances he anat al Cap de Creus per començar el GR-11 des de l'extrem i aquesta és la primera marca que ens indica el camí.

Efectivament és diferent de les altres!

Preparatius de vacances

Aquest és l'entrenament per les vacances: gent, calor, caminar i... paella!

Ens hem guanyat una paella caminant de l'Ametlla a l'Ampolla. No hem estat gaire originals perquè hem trobat una gentada que feia el mateix camí que nosaltres. Però l'esforç val la pena, perquè aquesta part de la costa és impressionant!

Després de l'esforç: cabussó i cervesa fresqueta.

Ja tenim guia submergible

Ahir dissabte, amb una mica de retard sobre l'horari previst vam fer la presentació de la guia submergible de la vida marina de la platja de la Torre.

Avui comença l'estiu, ja tenim la guia dels peixos i només falta tenir vacances per poder-ne treure tot el profit!

El bot

A la primera visita de l'any al Brut de Viló he trobat un habitant inesperat: un bot (Mola mola). Els bots són uns peixos grossos (poden fer fins a 3 m de llarg) però aquest no ho era gaire, no arribava als 50 cm. La seva forma és molt curiosa, són gairebé rodons, en forma de disc, amb una aleta dorsal semblant a un tauró, una aleta caudal ampla i curta que sembla que no tingui cua, i unes aletes pectorals força petites. La pell és dura com una cuirassa.



És un mal nedador i normalment està a prop de la superfície de l'aigua deixant-se portar pels corrents. El seu nom científic, Mola mola, fa referència a què sembla una pedra de molí (que en llatí es diu mola). No és habitual trobar bots tan aprop de la platja, però tampoc és un cas únic.

És un peix comestible. Abans de cuinar-lo cal treure'n la closca i el greix, i només s'aprofita la musculatura lateral i el budell. O sigui que d'un peix d'uns cinc quilos a penes se'n treu mig quilo de tall. Abans de guisar-lo, la part comestible s'ha de rentar bé i deixar-la 24 hores en sal. Després es bull una mica i es treuen les boletes de greix que queden. La musculatura ja es pot cuinar, però el budell s'ha de deixar unes hores en vinagre i escaldar. Normalment es cou amb romesco o es bull amb patates i allioli.

Ara feia molts anys que no en veia cap, ni viu ni mort, i tan aprop de terra no n'havia vist mai. Em sembla que l'últim el vaig veure en una cassola amb romesco.

Un nou bloc

Avui dia 5 de juny, dia mundial del Medi Ambient, és el dia que engega un nou projecte en forma de bloc d'internet: la secció de ciències i tecnologia del Centre d'Estudis Sinibald de Mas s'ha incorporat a la blogosfera.

Amb la intenció de fer una actualització setmanal, en aquest bloc hi podrem trobar apunts sobre diferents temes de ciència, sostenibilitat, nutrició, tecnologia, botànica, zoologia... més o menys relacionats amb la Torre. Aquest és un bloc col·lectiu i cal esperar que sigui divers.

El trobareu a http://sinibald.cat/ciencies/ i també en un apartat del web del Centre d'Estudis http://www.sinibald.cat/

Bona sort i llarga vida!

Comença la temporada

Encara que les dutxes de la platja no estiguin instal·lades, encara que no hi hagi socorristes, encara que no hagi passat la màquina a netejar la sorra, encara que la platja dels Muntanyans no tingui Bandera Blava, encara que no hagi arribat Sant Joan... com que fa "sol i sípies" comença la temporada de bany!!

Avui a la platja hi havia força gent i l'aigua estava estupenda. He estat més de mitja hora passant revista al fons del mar (només a les Roquetes i l'Antina) i tot era al seu lloc: juvenils d'oblades nedant en petites moles al mig de l'aigua, serrans, donzelles, mabretes i variades una mica més aprop del fons, eriçons a les escletxes de les roques, algun burret desafiant defensant el seu territori, les primeres Acetabularia encara sense disc, algunes Padina pavonica petitonetes (ja creixeran) i una dotzena de brots de posidònia, que, com cada any, són la promesa de què poden tornar a poblar l'Antina però no ho acaben de fer.


Ja tinc ganes de "passar revista" al Brut de Viló per veure si les posidònies de la Barra de Tres s'han malmès gaire amb els temporals d'aquest hivern!

Núvols de col·lecció

Dissabte vaig caçar un núvol que encara no tenia a la col·lecció. Es tracta d'un cumulonimbus amb mamma.



Aquest tipus de núvol sol anunciar pluja, ja que la seva evolució normal és créixer fins que descarrega. Els cumulonimbus són núvols potents, molt gruixuts que no deixen passar gaire llum i per això a sota és molt fosc. Les mammes són com bosses penjants, amenaçadores. Com diria l'Obèlix: sembla que el cel vulgui caure sobre els nostres caps. Per sort dissabte no va arribar a ploure, sinó que es va girar vent i es va endur la nuvolada. I encara sort! perquè erem molt lluny d'un sopluig.

La foto és de l'ermita de Santa Llúcia a Sobremunt (Lluçanès, Osona).

Herbes remeieres

Quan arriba final de curs i veus perillar la integritat mental el millor que es pot fer és desconnectar.

Doncs això, aquest cap de setmana he fugit del món i m'he passejat per les Guilleries buscant herbes remeieres amb un grup de gent que en saben molt. A les vores de les rieres (a Osona les rieres tenen aigua, no com aquí!), dels rius i dels embassaments hi ha mil plantes de tota mena que serveixen per cinquantamil aplicacions.

He descobert la saponània o herba sabonera, de la qual havia sentit a parlar però no la coneixia. Viu en llocs humits, a la vora dels rius i rieres i segurament per això no l'havia vista abans. Les seves propietats la fan útil tant per a ús extern (acné, caiguda del cabell...) com per a ús intern per tractar problemes de fetge o bronquitis. Però el més representatiu, i que per això té aquest nom, és que produeix escuma i es pot usar com a sabó per rentar.

Una altra cosa que he comprovat és que les plantes en llocs humits creixen més que al secà. Les farigoles feien més de dos pams d'alçada! Però feien una olor més suau, diluïda.

Ja ho deia el meu avi Jaume (que cada dia es menjava un plat de sopa de farigola per sopar) que les úniques farigoles bones eren les dels Munts o les de Sant Antoni, perquè les de Montornès ja eren massa fluixes.

La Nicole, per exemple

La Nicole és una nena de quatre anys que pateix un tipus de leucèmia i a la seva edat ja s'ha sotmès a dues operacions de transplantament de moll de l'òs. Aquestes dues intervencions no han tingut èxit perquè entre la família no hi ha ningú que sigui més del 50% compatible amb ella per poder donar-li teixit sa per al transplantament.

Davant d'aquesta situació, els oncòlegs han apuntat la possibilitat que els pares tinguin un altre fill genèticament compatible amb la Nicole que li pugui proporcionar cèl·lules mare del cordó umbilical. Aquestes cèl·lules transplantades al moll de l'òs normalitzaran la formació de les cèl·lules sanguínies i la Nicole podrà superar la leucèmia.

Però la Nicole no necessita un germà qualsevol, sinó que ha de tenir unes característiques histològiques determinades. Des de 2006 les lleis espanyoles permeten l'aplicació de tècniques de selecció d'embrions amb finalitats terapèutiques, però no és fins a l'octubre de 2008 que es va obtenir el primer "nen-medicament" a Espanya.

La qüestió no és mèdica, doncs diversos hospitals espanyols tenen els equips tècnics i humans necessaris per fer aquest tipus d'anàlisis i teràpies de reproducció assistida. Es tracta d'una qüestió legal, ja que la Secretaría de la Comisión Nacional de Reproducción Humana Asistida del Ministerio de Sanidad y Consumo ha de donar el vist-i-plau a tots i cada un dels casos.

En el cas de la Nicole, el mes de novembre de 2008 es van començar els tràmits de sol·licitud dels permisos, la documentació completa va arribar al Ministerio de Sanidad y Consumo el mes de gener i no s'ha resolt fins el mes de maig. I a més s'ha resolt de manera negativa: els metges i els pares de la Nicole NO tenen autorització per a fer un nen-medicament per a la Nicole. La recomanació és un tercer transplantament de medul·la òssia d'un altre donant.

Els pares, i també els metges que atenen la Nicole, creuen que la opció d'un germà "a la carta" és la que resoldrà de manera definitiva la leucèmia de la nena i per això s'han decidit per anar a l'estranger a realitzar aquest tractament de reproducció assistida. Sortosament la Nicole està estable i respon bé a la medicació, de manera que encara pot esperar uns mesos que neixi el seu germà (o germana).

I jo em pregunto, per què hi ha d'haver un comité d'experts al ministeri de sanitat que dictamini qui pot beneficiar-se d'aquestes teràpies i qui no? Els metges que atenen cada pacient no tenen prou criteri per determinar la conveniència o no d'un tractament? Si a l'estranger no hi han posat pegues, perquè en posen a Madrid? Que entri o no a la seguritat social es pot discutir, però per què negar una teràpia mèdica? I a més, com poden trigar 4 mesos a decidir una cosa de vida o mort? I l'angoixa dels pares de veure que passen els dies i no s'aclareix res? I la Nicole? No hi pensen en la Nicole?

La Nicole està malalta i la tecnologia ha de servir per millorar la qualitat de vida de tothom.

Premi pel Centre d'Estudis Sinibald de Mas

El Centre d'Estudis Sinibald de Mas ha estat guardonat per l'Institut Ramon Muntaner amb el premi RECERCAT 2009 com a entitat cultural de recerca i difusió de la cultura.

El veredicte es va fer públic el passat dimarts 5 de maig i el reconeixement es durà a terme el proper dissabte 16 de maig a Figueres, en el marc de la Jornada de Cultura i Recerca Local dels Territoris de Parla Catalana que se celebra anualment dins dels actes de la Capital de la Cultura Catalana.

Moltes felicitats a tots els socis (uns 200) i especialment a l'Esteve Morros com a president i a tota la junta, que amb el seu saber fer difonen els valors culturals en l'àmbit local i porten el nom de la Torre a tot Catalunya.

Per Sant Jordi una rosa... molt personal

Si l’has vista i t’ha agradat,
cull la rosa.
Malgrat no s’hagi badat,
cull la rosa.
No la deixis refiat
de trobar-la.
Ves que no l’hagin tallada,
o jegui ja, desfullada,
al cercar-la.

Maria-Rosa Wennberg

Exposició al Caixaforum

Aquesta tarda he anat amb un grup del Centre d'Estudis Sinibald de Mas a veure una exposició a Tarragona. És una visió molt particular sobre l'evolució dels animals. És ben bé l'evolució explicada amb els peus. (però ben explicada, eh?)

L'exposició consta d'una vintena de fotografies d'Ingo Arndt de la planta de l'extremitat posterior de diversos animals. Es pot observar la gran varietat de formes, que va relacionada amb la funció específica de la locomoció de l'animal.

És molt interessant la comparació que es pot fer dels diferents grups de vertebrat, però no li trobo tant de sentit que també hi hagi les potes dels artròpodes, els tentacles del pop o els peus ambulaclals de l'estrella de mar.

Les fotografies són espectaculars. Sobre un fons negre es mostren les plantes dels 25 animals a tot color i en gran format, on es poden apreciar tots els detalls. Val la pena fer la visita guiada.

Quina monada!

Us en recordeu de les mones de rotllo? Abans als forns pastaven el pa, i per Pasqua feien mones de pasta adobada. Com que avui havia de ploure a bots i barrals i tenim alguns fillols i filloles per complaure ens hem dedicat a fer mones. De bon matí, tres de les germanes (encara en tinc més) hem muntat l'obrador, seguint les instruccions del llibre "Coques i corassons i altres llepolies de la Ribera d'Ebre i la Terra Alta" de Cossetània Edicions.

La recepta que nosaltres hem fet no és la que al llibre surt com a Mona, sinó la que les autores anomenen Bollos i que a altres llocs en diuen Pandurmiendos, nom que trobem estupendu.

Fem un volcà amb un quilo de farina de força, tres ous, dues tasses de sucre, una tassa d'oli, dues tasses de llet, cent grams de llevat de forner, un bon grapat de matafaluga i celiandre, la ratlladura d'una llimona i mitja culleradeta de sal. A mesura que ho anem pastant ens demanarà més farina (fins a mig quilo més). Ho deixem reposar un parell d'hores. Amb aquestes quantitats surten sis mones d'una bona mida. Fem les peces i les deixem reposar una hora més.

Hem fet massapà i n'hem farcit la meitat. També les podíem haver farcit de cabell d'àngel. Al moment d'enfornar les hem pintades amb oli i espolsades amb sucre. Amb el forn ben fort triguen un quart d'hora (oju, no es cremin del cul!).

Com que un dels fillols és celíac, li hem fet una variant: la mateixa recepta canviant la farina de força per farina de blat de moro i d'arròs a parts iguals. El llevat també ha de ser apte per a celíacs. No ha quedat ben bé igual, però farà el fet.

També hem volgut provar de fer la recepta que el llibre dóna com a Mona, i que s'assembla més a les mones de pastisseria. La nostra és amb xocolata!

A la foto en nota que són artesanes (no n'hi ha dues d'iguals) però no en podeu apreciar l'olor.

Sobre la vida i la mort

M'interessa la mort perquè m'interessa la vida. Al cap i a la fi la mort és el final de la vida i l'una i l'altra van inevitablement juntes, complementàries, necessàries...

De com seria un món sense mort ja ho ha respost en José Saramago en una novela. La veritat és que no seria cap bona idea. Els éssers vius, i nosaltres entre ells, neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Si no hem de morir no ens podem reproduir, perquè l'espai i els recursos són limitats. Mica en mica la població envelleix i es torna més dependent. És evident que la mort és necessària per renovar la població.

Però a mi no em preocupa la mort en general, ni tan sols la meva mort, sinó les situacions en les que es produeix (o no). Trobo preocupant arribar al final de la vida amb les facultats molt minvades, donant molta feina als que tens al voltant i veure que la mort no acaba de venir. Hi ha persones en aquesta situació que demanen la mort i els metges no els hi poden donar per qüestions legals. Fins a quin punt cadascú de nosaltres no hauria de poder decidir sobre la pròpia vida i la pròpia mort?

Mentres tenim la vida, la nostra vida, sota el nostre control és igual l'edat i l'estat d'envelliment. Mentres tenim coses a fer en aquest món, persones per estimar, llocs per visitar, il·lusions per acomplir... només ens ha de preocupar que la mort no arribi abans d'hora i ens quedem a mig fer. Només tenim una oportunitat de viure i val la pena aprofitar-la.

Tot plegat és un tema que em preocupa i no el sé expressar en paraules. Potser més valen les del poeta:

Res no és mesquí

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l'heu demanada.

I si l'heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor
sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja.

Es veu que la Pasqua i la primavera em conviden a la reflexió sobre la vida i la mort.
Bones vacances de Setmana Santa i Bona Pasqua!

Contradiccions

De vegades la senyalització del trànsit és ben curiosa. El carrer nou és zona peatonal i els cotxes només poden creuar-lo o hi poden transitar vehicles autoritzats en l'horari establert, tot i així a l'hivern hi han posat aquests senyals. Si véns del carrer Francesc Moragas, a l'esquerra de la foto, creues recte amunt i ja està. Si se t'acut girar cap a la plaça de la Font trobes la prohibició de passar. Però si véns de la plaça de les monges et trobes la obligatorietat de seguir recte i al cap de pocs metres ja no pots passar.

Potser a la cruïlla han d'instal·lar un aspirador que xucli els vehicles cap a la xarxa de pluvials o un teletransportador com a Star Treck.

Donar sang

Donar: verb transitiu. Cedir alguna cosa gratuïtament, sense rebre res a canvi.

Sang: Líquid que forma part del medi intern del cos, constituït per plasma i elements cel·lulars (eritròcits, leucòcits i plaquetes).

Donar sang: Acte de generositat que pot salvar la vida del receptor. Per donar sang només cal:

tenir 18 anys (o més)

pesar més de 50 quilos

estar bé de salut

i anar al casal de Torredembarra avui 19 de març de 5 a 9 del vespre, o qualsevol dia al Banc de teixits de l'hospital Joan XXIII de Tarragona.

La sang no es pot fabricar a cap laboratori i qualsevol persona pot donar un 10% de la seva sang sense córrer cap risc. Al contrari, després de donar sang et quedes molt a gust per haver ajudat a salvar una vida.

Us hi convido a totes i a tots.

Primavera

Encara falta una setmana per la data exacta, però avui ja es respira PRIMAVERA.



Buscava una altra cançó del Serrat, però aquesta encara m'agrada més!

8 de març

Avui 8 de març se celebra el dia internacional de la dona treballadora. Jo no sóc gaire partidària dels "dia de...". Els drets s'han de tenir tots els dies de l'any i la igualtat d'oportunitats és un dret massa important per ser només un dia.

Per això felicito a totes les dones i els homes que treballen per la igualtat de drets entre les persones, sense comptar el gènere.

El Bull

El bull és l'estómac de tonyina sec que es cuina amb romesco o allipebre. Seria l'equivalent als "callos"però amb bèstia de mar i cuinat a l'estil mariner.

La cuina a l'allipebre, o al romesco, és una manera de guisar que és bona per a quasi tot. Es tracta de fer una picada amb alls crus i/o escalivats, pebrot de romesco escaldat, una llesca de pa torrat (o sense torrar, o xopa de vi, o sense pa...), un grapat d'ametlles torrades (o crues, o fregides, o sense ametlles...) i un tomàquet escalivat (o sense tomàquet).

Es deixata la picada amb una mica d'aigua i es tira a la cassola amb oli ben calent (compte que espatega!). A continuació s'hi tira el tall (que pot ser bull, pop, peix...) i les patates tallades, en l'ordre que convingui segons el temps de cocció que necessiti el tall, es cobreix d'aigua i es deixa fer xup-xup. Quan les patates són quasi cuites, s'hi tira un grapadet de fesols bullits (sempre hi ha qui no n'hi posa...).

Per la recepta que he donat ja s'entén que a cada casa es fa d'una manera, i fins i tot se li canvia el nom entre romesco i allipebre. En el sentit estricte, la picada de l'allipebre només porta alls i pebrot sec.

Demà se celebrarà la desena diada del bull. Aquesta festa ha rebut moltes crítiques perquè diuen que es fa per promoure el turisme, però a l'hora de la veritat l'aforament és força limitat i s'han de reservar els tiquets amb antelació, cosa que provoca que quasi tots els comensals siguin de la Torre o de l'entorn de les cuineres. I això no és precisament promoció turística!

Enguany també es recupera la tercera mostra del bull, que és la versió més popular de la diada i sembla que en el futur tindrà més continuitat.

Per cert, en el cartell d'enguany es fa referència a l'allipebre amb desencert. Al cartell s'hi veu una cabeça d'alls i un molinet de pebre, donant a entendre que són dos dels ingredients fonamentals. En realitat hi hauria d'haver els alls i un pebrot de romesco, ja que quan els pescadors i la gent gran de Baix a Mar diuen "pebre" volen dir "pebrot sec". I aquests sí que són els ingredients fonamentals!

Per molts anys, Darwin!

El dia 12 de febrer de 1809 va neixer Charles Darwin, o sigui que ara faria 200 anyets. Enguany també es compleixen els 150 anys de la publicació del seu tractat científic més emblemàtic "L'origen de les espècies", que va ser tota una revolució en el món de la ciència i hi ha qui encara no ho ha paït.

Encara que la Teoria de l'evolució s'atribueixi a Darwin, no va ser l'únic naturalista que va plantejar aquesta explicació per justificar la variabilitat dins les espècies i el possible origen comú de molts (o tots) els éssers vius. El jove Alfred Wallace va estar a punt de publicar els seus estudis abans que el cinquanton Darwin. En tot cas, alguna cosa estava canviant en la comunitat científica anglesa del segle XIX.

Anys després, quan es van creuar els estudis fets per Darwin amb els de Gregor Mendel la biologia va començar a avançar a passos de gegant.

Per això la comunitat científica internacional ha declarat l'any 2009 com l'any Darwin.

Què se n'ha fet de les "minves de gener"?

Les minves de gener és el nom que rep una situació marítima pròpia de l'hivern que consisteix en un període llarg de pressions atmosfèriques molt altes i falta de vent, que provoca que la mar estigui molt plana i reculi. Als pescadors artesanals de Baix a Mar ja els agraden aquest períodes de bonança!

A la platja de la Torre hi ha diversos símptomes que indiquen les minves. Una és que augmenta l'amplada de la platja. Però el Bloc també es veu diferent perquè es pot apreciar molt bé l'esglaó que normalment queda al nivell del mar i en canvi amb les minves sobresurt ben bé mig metre, o més. Al Roquer dels Munts també es nota el descens del nivell del mar, sobretot en llocs com el Codolar, però quan no hi havia port encara es veia millor.

Enguany no hi ha hagut minves, i si no s'espavila ja no hi serà a temps! Em sembla recordar que l'any passat tampoc n'hi va haver. Deu ser cosa del canvi climàtic, que fa variar la posició de les baixes pressions i les altes pressions de tot l'hemisferi nord.

Aquesta foto és de les Roques Arriades, al costat de la Roca Foradada, abans de la construcció del port. És de l'any 1993 i per on passa aquest home caminant normalment hi havia un metre d'aigua.

Treballs de recerca

He estat molts dies sense actualitzar el bloc, massa dies. Part de la culpa la tenen els treballs de recerca de batxillerat.

Els alumnes de batxillerat tenen la obligació de fer un treball de recerca, com una assignatura més. Aquest treball és una investigació sobre qualsevol tema d'interès de l'alumne que, dirigit per un professor, es pretén que aprengui i apliqui el mètode científic. Al nostre centre, els alumnes comencen a triar el tema cap el mes de febrer del primer curs i els treballs escrits s'entreguen a principis el mes de gener del segon curs i a continuació fan la defensa oral davant d'un tribunal de tres professors. O sigui que ara han acabat uns alumnes i ja n'hi ha uns altres a punt de començar.

He de reconèixer que el treball de recerca m'agrada. És d'aquelles situacions en les quals, com a professora, pots aprendre al mateix temps que els alumnes; i això sempre és un repte.

D'entre els treballs que he avaluat enguany n'hi ha un que m'ha agradat especialment sobre els gels. Amb aquest nom potser d'entrada només ens ve al cap el gel de bany, però aquestes dissolucions tenen característiques extraordinàries i la Sílvia, l'alumna, ha trobat la manera de posar-les de manifest i donar a conèixer algunes aplicacions. La més espectacular és l'esferificació dels aliments líquids. Una passada!