Pins per al record

Aquesta setmana passada no ha fet massa vent, però n'ha fet prou com per trencar dos pins enormes del Roquer.

La foto parla per sí sola. És com si hagués caigut una gran pedra sobre la capçada d'aquests arbres i el tronc no hagués aguantat el pes. Però en realitat l'únic pes que han hagut de suportar és el pes dels anys.



Aquests pins en concret els coneixia molt bé. Quan era petita veníem molts dissabtes amb la família. La mare i la canalla jugàvem a la platja del Canyadell tot el dia, el pare venia en acabar de treballar i dinàvem de picnic sota els pins, després anàvem a fer musclos o el pare pescava amb canya des del Rellotge o la Bramadora.

Amb la urbanització d'aquesta zona i, sobretot, quan van obrir el carrer, ja van desaparèixer altres pins que acompanyaven a aquests. Ara ja en queden dos menys!

El manteniment dels camins

Alguns anys, quan plou a la primavera, les branques dels esbarzers, els fonolls i altres les plantes de la vora del camí, mica en mica envaeixen el lloc de pas i els camins es desdibuixen i acaben per desaparèixer. Els senders i els camins de carro normalment es mantenen nets de passar-hi. En aquest sentit, els excursionistes a peu, a cavall o en bicicleta tenen un paper importantíssim (les motos, els quads i altres vehicles de motor solen erosionar el sòl i encara és pitjor).

Hi ha alguns camins, però, que queden abandonats a trams. Potser perquè les obres d'una carretera l'han tallat i ja no porten a cap banda, potser perquè hi ha una pista més ampla a prop que va al mateix lloc... La qüestió és que comences a seguir-ne un i en sec et trobes sense camí i enmig del no-res.

A la xarxa de senders GR (i també els PR) hi ha persones encarregades del manteniment del camí. Normalment cada grup excursionista local es cuida de mantenir un o diversos camins. Ells són els encarregats de resseguir les marques de pintura que ens diuen la direcció correcta, també es cuiden de tallar les branques, apartar els troncs o les pedres grosses que han caigut al mig, fins i tot n'hi ha que refan els marges de les vores.

El GR-92 al seu pas pel Baix Gaià, com a mínim per La Pobla de Montornès, Torredembarra i Altafulla, està sota la tutela del grup excursionista de Puigpelat. Recentment han fet una labor de manteniment i des d'aquí vull agrair públicament aquesta feina anònima, però molt valorada per qui camina.

Els camins rurals són alguna cosa més que enllaços entre els pobles; en sí mateixos tenen tot el valor de les històries dels llocs i les persones que els transiten. Segur que val la pena conservar-los!

GR-11

Als qui ens agrada caminar esperem les vacances per fer llargues travesses de diversos dies. I per no perdre's el millor és seguir un camí ben senyalitzat. Alguns camins són temàtics com la Ruta del Císter, que ens descobreix els monestirs cistercencs de la Catalunya Nova; altres posen l'accent en el punt d'arribada com el Camí de Santiago; i d'altres senzillament ens van descobrint les belleses al nostre pas. Els GR (senders de gran recorregut) són camins d'aquest últim grup, no tenen res d'espectacular però ens mostren el millor dels llocs per on passen, ja sigui un castell, una font, un arbre centenari o una estructura geològica particular.

La senyalització dels GR sempre és una marca de pintura blanca i vermella a la vora del camí, ja sigui sobre una pedra o un arbre, i quan es creua amb altres camins també hi pot haver un pal indicador. Hi ha una xarxa de senders GR que recorre tot Europa unint pobles i nacions.

De tots els GR que tenim aprop n'hi ha un que em sedueix especialment, és el GR-11 o sender del Pirineu. Aquest camí transcorre del Mediterrani a l'Atlàntic seguint els Pirineus pel vessant sud, tot passant per Euskadi, Navarra, Aragó, Andorra i Catalunya. Uns 500 km de camí senyalitzat per passar pels llocs més emblemàtics del Pirineu, des del Cap d'Híger a Irún al Cap de Creus a Cadaqués.

D'aquest sender ja n'havia recorregut diversos trams abans, però sempre de la part del mig: Vall d'Aran, Andorra, Ripollès, Pallars, Aragó... però, com és l'inici? quina és la primera (o l'última) senyal del camí? Doncs aquestes vacances he anat al Cap de Creus per començar el GR-11 des de l'extrem i aquesta és la primera marca que ens indica el camí.

Efectivament és diferent de les altres!

Preparatius de vacances

Aquest és l'entrenament per les vacances: gent, calor, caminar i... paella!

Ens hem guanyat una paella caminant de l'Ametlla a l'Ampolla. No hem estat gaire originals perquè hem trobat una gentada que feia el mateix camí que nosaltres. Però l'esforç val la pena, perquè aquesta part de la costa és impressionant!

Després de l'esforç: cabussó i cervesa fresqueta.

Ja tenim guia submergible

Ahir dissabte, amb una mica de retard sobre l'horari previst vam fer la presentació de la guia submergible de la vida marina de la platja de la Torre.

Avui comença l'estiu, ja tenim la guia dels peixos i només falta tenir vacances per poder-ne treure tot el profit!

El bot

A la primera visita de l'any al Brut de Viló he trobat un habitant inesperat: un bot (Mola mola). Els bots són uns peixos grossos (poden fer fins a 3 m de llarg) però aquest no ho era gaire, no arribava als 50 cm. La seva forma és molt curiosa, són gairebé rodons, en forma de disc, amb una aleta dorsal semblant a un tauró, una aleta caudal ampla i curta que sembla que no tingui cua, i unes aletes pectorals força petites. La pell és dura com una cuirassa.



És un mal nedador i normalment està a prop de la superfície de l'aigua deixant-se portar pels corrents. El seu nom científic, Mola mola, fa referència a què sembla una pedra de molí (que en llatí es diu mola). No és habitual trobar bots tan aprop de la platja, però tampoc és un cas únic.

És un peix comestible. Abans de cuinar-lo cal treure'n la closca i el greix, i només s'aprofita la musculatura lateral i el budell. O sigui que d'un peix d'uns cinc quilos a penes se'n treu mig quilo de tall. Abans de guisar-lo, la part comestible s'ha de rentar bé i deixar-la 24 hores en sal. Després es bull una mica i es treuen les boletes de greix que queden. La musculatura ja es pot cuinar, però el budell s'ha de deixar unes hores en vinagre i escaldar. Normalment es cou amb romesco o es bull amb patates i allioli.

Ara feia molts anys que no en veia cap, ni viu ni mort, i tan aprop de terra no n'havia vist mai. Em sembla que l'últim el vaig veure en una cassola amb romesco.

Un nou bloc

Avui dia 5 de juny, dia mundial del Medi Ambient, és el dia que engega un nou projecte en forma de bloc d'internet: la secció de ciències i tecnologia del Centre d'Estudis Sinibald de Mas s'ha incorporat a la blogosfera.

Amb la intenció de fer una actualització setmanal, en aquest bloc hi podrem trobar apunts sobre diferents temes de ciència, sostenibilitat, nutrició, tecnologia, botànica, zoologia... més o menys relacionats amb la Torre. Aquest és un bloc col·lectiu i cal esperar que sigui divers.

El trobareu a http://sinibald.cat/ciencies/ i també en un apartat del web del Centre d'Estudis http://www.sinibald.cat/

Bona sort i llarga vida!