La foto parla per sí sola. És com si hagués caigut una gran pedra sobre la capçada d'aquests arbres i el tronc no hagués aguantat el pes. Però en realitat l'únic pes que han hagut de suportar és el pes dels anys.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjtqeIbcTpoW-Ov85rUhn78Jb-NdKX95IaB3AR0I0cpDbrch_u8jm-HtWCcD75veZhJZk93pZLaKNw7hJLt1IQh-R6vjx4yWF5-zAoOJwRdLQKgP52r8p3Zm0JZiTpz5qVoUitb44VKay-k/s400/pins+canyadell.jpg)
Aquests pins en concret els coneixia molt bé. Quan era petita veníem molts dissabtes amb la família. La mare i la canalla jugàvem a la platja del Canyadell tot el dia, el pare venia en acabar de treballar i dinàvem de picnic sota els pins, després anàvem a fer musclos o el pare pescava amb canya des del Rellotge o la Bramadora.
Amb la urbanització d'aquesta zona i, sobretot, quan van obrir el carrer, ja van desaparèixer altres pins que acompanyaven a aquests. Ara ja en queden dos menys!
1 comentari:
Aquestes coses em fan molta ràbia, no només pels records si no també per que demostren la manca d'atenció que tenen espais i entorns del nostre voltant. És que no era previsible que aquests pins caiguessin vençuts? Em fa que no cal dedica-li gaire pensament per veure que moltes vegades aquestes coses es podrien evitar, simplement parant atenció.
Publica un comentari a l'entrada