Nedant entre coralls

Un dels llocs més bonics que he visitat durant les vacances és el fons marí del parc de Cahuita, a la riba caribenya de Costa Rica. Aquest és un parc natural marí i terrestre. La part terrestre consisteix en una selva molt frondosa que arriba a la costa i acaba en unes platges de sorra blanca, flanquejades de palmeres que s'arriben a mullar amb la marea alta.

A la part submarina hi ha "el arrecife". Pròpiament no és un escull coral·lí, sinó que és un fons de grava i roques sobre les quals hi ha una gran varietat de coralls. Naturalment els animals que s'hi troben no tenen res a veure amb els que veiem a l'Antina ni a la Barra de Tres: peixos de colors, eriçons de pues llargues, taurons...

Com que té molt poca fondària qualsevol que sàpiga nedar pot contemplar l'espectacle amb les ulleres i el tub. És talment com nedar en un aquari!

També vam poder veure el temible peix-lleó, que encara que sigui de mida petita té unes pues molt verinoses i és molt voraç.

Tortuguero (1a part)

El que més m'ha impressionat de les vacances ha estat veure en directe la reproducció de les tortugues marines. Des de la còpula, dins el mar, fins la posta d'ous a la platja i el neixement de les petites tortuguetes.

Tant la tortuga verda com la tortuga llaüt són uns animals esplèndids! Amb una closca de més d'un metre de llargada són molt matusseres per caminar per la platja, però molt elegants quan "volen" pel mar. Poder veure en directe, i a tocar, alguns d'aquests animals em va impressionar més del que em pensava.

El Parc Nacional de Tortuguero, a la riba caribenya de Costa Rica, és una reserva on es protegeixen especialment les tortugues marines ja que és un dels llocs de reproducció de diverses espècies. L'estudi de les tortugues es fa en coordinació amb diverses entitats científiques internacionals, ja que les tortugues marines són migratòries i visiten mars molt allunyats del lloc de neixement. Per això l'interès científic que desperten també té un abast internacional.

Bona part del turisme de la zona està dedicat a l'observació d'aquests animals. Per poder veure la posta d'ous cal anar a la platja a la nit, i sempre acompanyat d'un guia acreditat. Quan la tortuga arriba a la sorra no se l'ha de molestar, cal deixar que trii un lloc per fer el niu, que faci el clot a la sorra i que comenci a pondre els ous. Aquests moments inicials són importants perquè estigui confiada i decideixi fer la posta. Si hi ha alguna cosa que l'espanta o se sent amenaçada marxarà sense pondre els ous i es perdrà aquella descendència. Per això cal que els observadors vagin vestits de color fosc, sense llanternes i en silenci. Un cop ha començat a deixar els ous al niu, ja ens hi podem acostar, naturalment sense fer gaire soroll.

Llavors els turistes ens posem darrera l'animal i el guia se situa al costat de la tortuga, i amb una llanterna de llum vermella molt tènue il·lumina la part posterior de l'animal i pots veure els ous que van caient dins el niu. Són uns ous rodons i tous, una mica més grossos que els de gallina. En una temporada, una mateixa tortuga verda pot fer quatre o cinc postes amb intervals d'uns quinze dies. En la primera posta pot arribar a deixar uns 200 ous a la platja i en les successives cada vegada menys, fent una mitjana d'uns 100 ous per posta. És impressionant veure com un darrera l'altre van caient els ous i el niu s'omple fins al capdamunt!

Després, amb les potes del darrera, tapa la part superior del niu, escampa sorra al voltant i fa un altre clot que despisti els depredadors; encara que en aquest procés de vegades fa malbé els nius d'altres tortugues que han vingut abans. Aquest fet no fa intervenir als científics que les estudien, diuen que és llei de la naturalesa!

Quan la tortuga ja ha acabat i comença el retorn al mar, els científics les agafen per mesurar-les, marcar-les i fins i tot posar-los algun dispositiu GPS per comprovar els llocs de migració. Després de molestar-la una estona es deixa que retorni al mar.

Al cap d'unes setmanes (entre 45 i 70 dies, segons les espècies) els ous eclosionen i les tortuguetes surten en direcció al mar. Aquest viatge el fan de nit, però tot i així la taxa de mortalitat és molt elevada perquè aquest moment és quan són més vulnerables als depredadors. Els mascles no tornaran mai més a terra, i les femelles poden trigar fins a 20 o 50 anys (segons les espècies) a ser fèrtils i tenir la necessitat de pondre els ous. Això sí, sempre tornen a la mateixa platja on han nascut!

Vaig tenir la sort de veure diverses tortugues verdes ponent ous a Tortuguero i, al cap d'un parell de dies, una desena de tortuguetes llaüt recent nascudes anaven cap el mar a una platja de Cahuita, més al sud.

Tàperes

Avui he après que les tàperes són les poncelles de la planta taperera (Capparis spinosa). Sempre m'havia semblat que era un fruit, però resulta que el fruit s'anomena taperot i també és comestible.
Tant les tàperes com els taperots es conserven uns dies en salmorra o en vinagre i després es mengen en amanides.
Avui n'he collit unes quantes i provaré de deixar-les uns dies amb aigua i sal, perquè n'he tastat una directament i li he trobat un gust massa fort i picant.

La planta és una mena d'arbust de fulles carnoses i branques espinoses que creix sovint sobre les parets. Aquesta es troba a la Muralla Romana de Tarragona.

Sakura

 En un comentari de l'entrada anterior la Rosalia m'ha recordat uns versos que llegia l'àvia Rosalia quan jo era petita:

Cirerer petit, Cirerer florit que fas arracades
Diga’m: Quina mà te les ve a cercar quan les tens granades?
Diga’m sense por qui et cull la dolçor d’aquesta florida?
El què ara és tan blanc després serà sang que allarga la vida.
...
Quan arriba el mes d’abril ni les oques són tant blanques
Sóc un cirerer tranquil sense frissament de branques
...
Joan Maria Guasch
 

Ja ho diuen: "Cada cosa al seu temps i les cireres pel juny". Doncs... abans de les cireres hi ha les flors del cirerer i l'abril és el moment.

Els cirerers, al igual que altres arbres de la mateixa família, treuen les flors abans que les fulles i ens ofereixen un espectacle de la naturalesa que els japonesos han convertit en una festa nacional i que anomenen sakura.

Un cirerer florit és un espectacle efímer, ja que les flors perden els pètals ben aviat i el vent els escampa deixant el terra blanc, com si es tractés d'una nevada tardana. De seguida surten les fulles i es van formant les cireres.

La florida dels cirerers anuncia l'arribada del bon temps i un canvi en el ritme de vida, o no?

Seguiment dels eriçons 2009

En la campanya de seguiment de la posidònia també fem el seguiment dels eriçons de mar comuns, perquè es tracta d'una altra espècie bioindicadora de l'estat de salut d'un ecosistema. Els eriçons de mar comuns (Paracentrotus lividus) són uns equinoderms que toleren petites quantitats de contaminació per matèria orgànica a l'aigua.

S'alimenten d'algues, fulles de posidònia i petits animalons que hi viuen. Principalment els trobem entre les escletxes de les roques de poca fondària (les Roquetes i l'Antina), però també poden viure entre els brots de posidònia al mig de la praderia.

El nombre d'eriçons de mar dins la praderia presenta fortes oscil·lacions d'un any a l'altre. Sembla que aquests animals prefereixen la zona de la Barra de Tres (A1, B1 i C1) que les praderies mitjanes sobre la sorra (A2, B2 i C2). Potser el motiu és que alternen ecosistemes de praderia amb ecosistemes d'algues fotòfiles. A més fondària (Barra del Brut, 16 metres de fondària) són inexistents i en canvi trobem l'eriçó violeta (Sphaerechinus granularis).

Aquest any 2009 hem trobat significativament menys eriçons que l'any passat a totes les zones, excepte davant de Clarà (zona B1) on s'han recuperat els valors de l'any 2006 després de dos anys molt pobres.

Enguany també hem comptat els eriçons de les Roquetes entre Cal Bofill i el Pes. La densitat mitjana obtinguda és de 0'4 eriçons per metre quadrat, força menor que els valors dins la praderia. És significatiu que la densitat augmenta on la roca és més ampla i per tant hi poden haver més escletxes. També és significatiu que en els primers 50 metres des de Cal Bofill no hi hagi ni un eriçó, malgrat a la roca hi hagi escletxes. L'explicació l'hem de buscar en l'activitat depredadora humana, ja que mentres nosaltres comptavem eriçons (era el mes d'agost) vam trobar dos grups de gent que n'havien recol·lectat unes bosses per al consum propi.

Vull recordar que aquesta espècie està regulada i el marisqueig d'eriçons només es pot fer durant l'hivern i fins el mes de març ja que a l'estiu és època de cria i no es poden pescar.

El bot

A la primera visita de l'any al Brut de Viló he trobat un habitant inesperat: un bot (Mola mola). Els bots són uns peixos grossos (poden fer fins a 3 m de llarg) però aquest no ho era gaire, no arribava als 50 cm. La seva forma és molt curiosa, són gairebé rodons, en forma de disc, amb una aleta dorsal semblant a un tauró, una aleta caudal ampla i curta que sembla que no tingui cua, i unes aletes pectorals força petites. La pell és dura com una cuirassa.



És un mal nedador i normalment està a prop de la superfície de l'aigua deixant-se portar pels corrents. El seu nom científic, Mola mola, fa referència a què sembla una pedra de molí (que en llatí es diu mola). No és habitual trobar bots tan aprop de la platja, però tampoc és un cas únic.

És un peix comestible. Abans de cuinar-lo cal treure'n la closca i el greix, i només s'aprofita la musculatura lateral i el budell. O sigui que d'un peix d'uns cinc quilos a penes se'n treu mig quilo de tall. Abans de guisar-lo, la part comestible s'ha de rentar bé i deixar-la 24 hores en sal. Després es bull una mica i es treuen les boletes de greix que queden. La musculatura ja es pot cuinar, però el budell s'ha de deixar unes hores en vinagre i escaldar. Normalment es cou amb romesco o es bull amb patates i allioli.

Ara feia molts anys que no en veia cap, ni viu ni mort, i tan aprop de terra no n'havia vist mai. Em sembla que l'últim el vaig veure en una cassola amb romesco.

Herbes remeieres

Quan arriba final de curs i veus perillar la integritat mental el millor que es pot fer és desconnectar.

Doncs això, aquest cap de setmana he fugit del món i m'he passejat per les Guilleries buscant herbes remeieres amb un grup de gent que en saben molt. A les vores de les rieres (a Osona les rieres tenen aigua, no com aquí!), dels rius i dels embassaments hi ha mil plantes de tota mena que serveixen per cinquantamil aplicacions.

He descobert la saponània o herba sabonera, de la qual havia sentit a parlar però no la coneixia. Viu en llocs humits, a la vora dels rius i rieres i segurament per això no l'havia vista abans. Les seves propietats la fan útil tant per a ús extern (acné, caiguda del cabell...) com per a ús intern per tractar problemes de fetge o bronquitis. Però el més representatiu, i que per això té aquest nom, és que produeix escuma i es pot usar com a sabó per rentar.

Una altra cosa que he comprovat és que les plantes en llocs humits creixen més que al secà. Les farigoles feien més de dos pams d'alçada! Però feien una olor més suau, diluïda.

Ja ho deia el meu avi Jaume (que cada dia es menjava un plat de sopa de farigola per sopar) que les úniques farigoles bones eren les dels Munts o les de Sant Antoni, perquè les de Montornès ja eren massa fluixes.

Exposició al Caixaforum

Aquesta tarda he anat amb un grup del Centre d'Estudis Sinibald de Mas a veure una exposició a Tarragona. És una visió molt particular sobre l'evolució dels animals. És ben bé l'evolució explicada amb els peus. (però ben explicada, eh?)

L'exposició consta d'una vintena de fotografies d'Ingo Arndt de la planta de l'extremitat posterior de diversos animals. Es pot observar la gran varietat de formes, que va relacionada amb la funció específica de la locomoció de l'animal.

És molt interessant la comparació que es pot fer dels diferents grups de vertebrat, però no li trobo tant de sentit que també hi hagi les potes dels artròpodes, els tentacles del pop o els peus ambulaclals de l'estrella de mar.

Les fotografies són espectaculars. Sobre un fons negre es mostren les plantes dels 25 animals a tot color i en gran format, on es poden apreciar tots els detalls. Val la pena fer la visita guiada.

Boletus edulis

El cep és una de les espècies de bolets comestibles més apreciades. Es pot trobar en boscos caducifolis -fagedes, rouredes...- i en alzinars. El capell té forma convexa i pot tenir coloracions variades en diversos tons de marró. Per sota no té làmines, sinó porus que formen una esponja. El peu és abombat de color gris-marró i nu (sense anelles).

Hem d'anar amb compte de no confondre'l amb el mataparents (Boletus satanas) que, com indica el seu nom, és tòxic i pot donar algun disgust gros. La carn del mataparents es torna blavosa al cap d'una estona de tallar-la, en canvi la carn del cep és blanca i de sabor molt fi. Als individus vells cal retirar-los l'esponja, i de vegades cal treure´ls la pell.

Els ceps són bons de moltes maneres, fins i tot crus. Per fer carpaccio de ceps:

Tallem els ceps (nets i crus) en làmines molt fines i les escampem en un plat. Al damunt hi espolsem una mica de sal i formatge parmesà. Ho amanim amb oli d'oliva i ho deixem reposar almenys una hora.

Codium vermilara

Aquesta alga verda d'aspecte molsut i ramificat és força abundant des de les Roquetes fins al Brut, però és més freqüent a la Barra de Tres. Els individus solen estar escampats per la roca sense formar aglomeracions, sinó que es troba barrejada amb altres algues fotòfiles (les que necessiten molta llum) com Codium bursa i Cystoseira sp.


Quan hi ha temporal, sobretot a la tardor, aquestes algues s'arrenquen i surten a la platja. A Baix a Mar, de petits, en dèiem "perruquetes", perquè jugàvem posant-nos-les al cap com si fos una perruca. No sé si encara n'hi diuen.

Padina pavonica

Tot i ser una alga bruna té color blanquinós. La seva forma enrotllada com una paperina és molt característica i no es pot confondre amb cap altra alga; com a molt et pots pensar que és la posta d'ous d'algun animal.

La Padina pavonica és una alga que viu en ambients molt il·luminats (fotòfila), agafada a les roques i pedres, tant en superfícies verticals com horitzontals. Moltes vegades entra en competència amb Acetabularia acetabulum i entre les dues ocupen bona part de les roques més superficials a l'espigó del port de la Torre. També en trobem a les Roquetes barrejades amb altres espècies d'algues brunes. És pròpia del Mediterrani i d'algunes zones de l'Atlàntic, a les platges de La Palma n´hi vaig veure.

Acetabularia acetabulum

Aquesta alga correspon al grup de les algues verdes, encara que sigui de color blanquinós. Té forma de paraigua segmentat d'un centímetre de diàmetre i normalment es troba formant rotllos. És freqüent que tingui altres algues calcàries més petites al damunt.

Vista al microscopi s'aprecien els segments del disc i les ramificacions de les algues epífites.

Viu en zones molt il·luminades, al damunt de roques i en aigües tranquil·les. A la platja de la Torre la podem trobar a les Roquetes i l'Antina, però també a les roques de l'espigó del port. Apareix cap el mes de juny i dura tot l'estiu. Després es mor fins l'any següent. És endèmica de la Mediterrània.

Algues

Les algues són uns organismes eucariotes i fotosintètics que viuen en el medi aquàtic. Hi ha algues marines i d'altres d'aigua dolça. N'hi ha d'unicel·lulars i d'altres de pluricel·lulars. Les algues unicel·lulars (i les formades per poques cèl·lules) formen part del plàncton i tenen vida lliure en la massa d'aigua. D'altres algues pluricel·lulars formen part del bentos i viuen agafades al substracte. Només unes poques espècies, com els sargassos, viuen a la deriva tot i tenir grans dimensions.

Totes les algues disposen de clorofil·la per tal de realitzar la fotosíntesi, però algunes tenen, a més, altres pigments que els permeten captar la llum. Segons quins siguin aquests pigments parlarem d'algues verdes (si només tenen clorofil·la), algues brunes (si tenen fucoxantina) i algues vermelles (amb ficocianina i ficoeritrina). Un altre grup són les algues diatomees, que són unicel·lulars i cada individu està envoltat d'una teca de sílice, una mena de capseta amb forma característica per a cada espècie. Un altre grup d'algues són els dinoflagel·lats, que també són unicel·lulars i tenen moviment propi gràcies a un flagel.


La majoria d'algues tenen una paret cel·lular d'agar-agar, una substància mucilaginosa que els ajuda a mantenir aigua al voltant de la cèl·lula i té diverses aplicacions en alimentació, farmàcia i cosmètica.




Les algues s'han classificat tradicionalment dins del món vegetal, encara que actualment aquesta classificació està superada. Actualment, atenent al nombre i característiques de les cèl·lules, els organismes es consideren agrupats en 5 regnes: animals, vegetals, fongs, protoctists i moneres.


El regne vegetal es reserva per aquells organismes fotosintètics pluricel·lulars que tenen les cèl·lules envoltades d'una paret de cel·lulosa. Els més senzills (les molses i les falgueres) no tenen teixits ben diferenciats, però els vegetals més complexos (les fanerògames) tenen diferents tipus de teixits que duen a terme funcions específiques (protecció, transport, magatzem, ...).

El regne dels protoctists està format per organismes unicel·lulars o pluricel·lulars que no tenen diferenciació en teixits. Les cèl·lules d'aquests organismes són eucariotes, poden ser autòtrofes o heteròtrofes i poden tenir paret cel·lular o no, i si en tenen poden ser de composició diversa segons els grups. Aquesta definició pot semblar molt àmplia, però serveix sobretot per poder agrupar aquells organismes més senzills que havíen estat classificats dins el regne vegetal o el regne animal ( les algues i els protozous) perquè hi tenen semblances i diferenciar-los dels bacteris (formats per cèl·lules procariotes i classificats en el regne dels moneres).


En successius posts aniré descrivint les principals algues del nostre litoral.