diumenge, 5 d’abril del 2009

Sobre la vida i la mort


M'interessa la mort perquè m'interessa la vida. Al cap i a la fi la mort és el final de la vida i l'una i l'altra van inevitablement juntes, complementàries, necessàries...

De com seria un món sense mort ja ho ha respost en José Saramago en una novela. La veritat és que no seria cap bona idea. Els éssers vius, i nosaltres entre ells, neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Si no hem de morir no ens podem reproduir, perquè l'espai i els recursos són limitats. Mica en mica la població envelleix i es torna més dependent. És evident que la mort és necessària per renovar la població.

Però a mi no em preocupa la mort en general, ni tan sols la meva mort, sinó les situacions en les que es produeix (o no). Trobo preocupant arribar al final de la vida amb les facultats molt minvades, donant molta feina als que tens al voltant i veure que la mort no acaba de venir. Hi ha persones en aquesta situació que demanen la mort i els metges no els hi poden donar per qüestions legals. Fins a quin punt cadascú de nosaltres no hauria de poder decidir sobre la pròpia vida i la pròpia mort?

Mentres tenim la vida, la nostra vida, sota el nostre control és igual l'edat i l'estat d'envelliment. Mentres tenim coses a fer en aquest món, persones per estimar, llocs per visitar, il·lusions per acomplir... només ens ha de preocupar que la mort no arribi abans d'hora i ens quedem a mig fer. Només tenim una oportunitat de viure i val la pena aprofitar-la.

Tot plegat és un tema que em preocupa i no el sé expressar en paraules. Potser més valen les del poeta:

perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.


Es veu que la Pasqua i la primavera em conviden a la reflexió sobre la vida i la mort.
Bones vacances de Setmana Santa i Bona Pasqua!

3 comentaris:

exterlin ha dit...

Ostres, Iris. Quines reflexions i qué encertades són. Comparteixo al 100% les teves idees.

Penso que fer-se gran és bo o dolent, depenent de com ens ho prenguem, però el fet d'anar perdent facultats i deixar de ser una font de referència per a convertir-se en una font de problemes no és gens just. La naturalesa en sap molt i moltes vegades lluitem contra ella.

El poema ho explica clarament i el llibre el tinc a la meva llista de "lectures per a l'estiu" hehe

resnoesmesqui ha dit...

ei: RES NO ÉS MESQUI , soc jo !!!!



Bones vacances, noia

Iris Gual ha dit...

Exterlin, he de reconèixer que aquesta entrada de bloc m'ha sortit força trascendent. Feia dies que hi donava voltes... Si vols el llibre ja te'l deixo, però t'aviso que en Saramago no utilitza signes de puntuació.
Jordi, prou que ho sé! Però és que a mi també m'agrada molt aquest poema, tant quan parla de la vida com quan parla de la mort. Petons.