dijous, 22 d’abril del 2010

Un poema per Sant Jordi

Fa tants dies que no actualitzo el bloc que em sembla que ja no el llegirà ningú! Però vaja...
Com que demà és Sant Jordi, aquí deixo uns versos del meu poeta preferit: en Joan Salvat-Papasseit (Sí, ja sé que no és precisament un poeta actual i que sona una mica carrincló, però què vols que et digui... a mi m'agrada!)


Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
                          envejosa
                                         a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
                         i el cantarà l'alosa.

Poema de la rosa als llavis (1923)

8 comentaris:

Anònim ha dit...

m'agrada

resnoesmesqui ha dit...

t'equivoques, jo sempre espero el que escrius.

Bona diada


Jordi Solé

Eva ha dit...

Sabia que un dia com avui escriuries alguna cosa.
M'agrada l'elecció.

A disfrutar de la diada!!!

Eva

Montse ha dit...

M'encanta. I és clar que et llegim...i t'anyorem.
Per a que vegis.. jo te'n deixo un escrit per un roserista.

Una rosa?

Poca cosa.

Si voleu, una flor més

que ha deixat de ser poncella,

obre el calze, s’ esbadella,

i és desfullarà després.

Una rosa!

Poca cosa?

Potser si… parlant en prosa.

Martí Dot

Iris Gual ha dit...

Quina sorpresa veure quatre comentaris!
Anònim, m'agrada que t'agradi com a mi!
Jordi, que tinguis un bon sant i una bona diada!
Eva, massa que em coneixes...
Montse, a mi també m'encanta aquesta rosa que has deixat. Prenc nota del nom del poeta ;)

Rosalia ha dit...

Ja era hora!! aquesta vegada has trigat molt en actualitzar el blog..
De poemes, n'hi ha un que segur recordes especialment..:

Cirerer petit, Cirerer florit que fas arracades
Diga’m: Quina mà te les ve a cercar quan les tens granades?
Diga’m sense por qui et cull la dolçor d’aquesta florida?
El què ara és tant blanc després serà sang que allarga la vida.

Potser els escolans se n’omplen les mans botant d’alegria.
O algún pinçà vell se’n guarda per ell un gra cada dia.

Cirerer petit, cirerer florit que fas arracades
Diga’m: quina mà te les ve a cercar quan les tens granades?
(Resposta del cirerer de claustre)

Sóc dins d’una presó però m’agrada tanta reixa
Visc del cant del brollador i escoltant-lo em sento crèixer.

Quan arriba el mes d’abril ni les oques són tant blanques
Sóc un cirerer tranquil sense frissament de branques

Floreixo en la soletat d’aquest jardí plé de molsa
Mai ningú m’ha trontollat per collir ma fruita dolça.

Ella em cau sense dolor, com qui perd les arracades
Però al bon temps torna l’amor i em diu: “té, les he trobades”

Cirerer petit, Cirerer florit
que fas arracades Diga’m:
Quina mà te les ve a cercar quan les tens granades?

Joan Maria Guasch

Iris Gual ha dit...

I tant si me'n recordo! Aquest el llegia l'àvia Rosalia. Tinc la imatge de l'àvia asseguda en un silló de vímet, a la saleta, amb la seva manteleta de ganxet i el llibret de poesies.
... Per cert, el tens tu el llibre?

Rosalia ha dit...

Doncs no, ja fa molt anys que li vaig perdre la pista..

salut